Crítica d'Ignasi Franch a EL TRIANGLE, número 1011, 11 d'ABRIL.

"El cinquè poemari de Mireia Vidal-Conte combina la definició d'una veu pròpia amb la immersió simbiòtica d'aquesta en les paraules de Virginia Woolf o Christina Rossetti. L'autora poetitza experiències biogràfiques alhora que reflexiona sobre les relacions possibles (de complementarietat, d'exclusió) entre la vida i l'escriptura, emprant imatges que agermanen ambdós mons (com ara el llenguatge dels cossos o les paraules escrites sobre la pell). Vidal-Conte s'expressa amb un llenguatge apassionat, fragmentari, esculpit amb intensitat (i, en algunes ocasions, amb humor), on sovint l'elaboració sintàctica deixa pas a les connexions d'interpretació més o menys lliure entre paraules. Hi dominen les composicions breus en un conjunt ple de recurrències i de referències, que sembla reivindicar la passió en l'amor ("que pot fer mal") i en la creació. Ignasi Franch.