Foto by Maribel Martínez Martínez

Foto by Maribel Martínez Martínez
Foto by Maribel Martínez Martínez

divendres, 11 de febrer del 2011

Presentació d' Orlando natural, per Màrius Sampere (Horiginal, 15 de desembre 2010)

Dues coses: Primera, llegir l' Orlando natural i quedar-hi atrapat una bona estona. Segona: capbussar-me en el pròleg de la Meri Torras per decidir qui té raó. Si ella o jo o l'altre, és a dir, retirar del foc, on es cou i espetega l' Orlando natural i deixar-lo reposar perquè es faci més saborós.
En aquesta pausa -necessària per tal de respirar una mica i esperar que es dissipi la boira matutina-, m'apresso a dir que el Pròleg, extens i precís, ja ho explica tot, el com, el qui i el perquè i, per tant, no em deixa res per a mi, res que jo pugui dir que sigui nou.
I és que, d'un banda, la poesia de la Mireia, concretament aquests poemes de l'Orlando, omplen tota la superfície visible, l'omplen de gotes d'oli que s'escamparan irremisiblement i, de l'altra banda, el pròleg es prodiga en consideracions, laterals o ben centrals, que també engrandeixen el text comú.
Per dir-ho d'una altra manera, aquest foc creuat entre l'autora i la prologuista, entre l'obra i el comentari, em situa en un punt tan vulnerable que més em vandria emmudir o elevar una pregària de contricció.
Això no obstant, regirant pels plecs, veig que em queda una escletxa per dir-hi la meva sense incórrer en reiteracions. Jo no entro en detalls, no considero el poemari anatòmicament. Vull veure'l anímicament, globalment, com un tot que se'm posa al davant i em desafia. I veure'l com el rastre que deix, per l'emoció que produeix i, doncs, per la totalitat que abraça...
Bandejant l'anàlisi i l'anècdota, crec que ens trobem davant d'un llibre introductori, d'una gran entrada, d'un horitzó que se'ns obre als ulls. I també com una invitació al desert, a un desert ple de paranys, en el benentès que no són obstacles malignes, sinó bondats; diria que éssers vius, bestioles enamorades del caminant impúdic.
El qui s'endinsa, per tant, cal que es despulli prèviament, que renunciï a tota vestimenta, que es tregui la faixa i les polaines. Nu, absolutament vulnerable, s'enfrontarà a la destrucció del món conegut per habitar dins una bombolla tensa, a punt d'esclatar, dins una esfera plena d'arestes. La Mireia Vidal-Conte, la dona gargot, com s'anomena ella és, per això, lacònicament suggerent i escriu en clau de no-convencionalisme, de no sintaxi, de no-pacte, de no cap concessió.
Pert tot això, qui hagi llegit Orlando natural i no s'hagi adonat que acaba de visitar un indret inexplorat i, per tant, reblert de riqueses, és que ha de tornar a llegir: ha de tornar-hi i tornar-hi fins que els versos, agulles de platí, li produexin la màxima excitació.

Màrius Sampere. Barcelona, 15 de desembre del 2010.

dijous, 10 de febrer del 2011

El Pròleg de Meri Torras per l'Orlando natural. Full de ruta.


[É]crire, c’est une sorte de faculté qu’on a à côté de sa personne, parallèlement à elle-même, d’une autre personne qui apparaît et qui avance, invisible, douée de pensée, de colère, et qui quelquefois, de son propre fait, est en danger de perdre la vie.
        Marguerite Duras, Écrire

 Naturalment, aquest poemari no necessita un pròleg. Tot el que puc escriure a tall de proemi constitueix un text contingent que pot no ser llegit, potser no ha de ser llegit. És difícil. Ara és el punt on abandonar aquestes pàgines i anar de dret a la tripa, saltar-se fins i tot l’índex, i gosar poder llegir alguna cosa d’això.

L’escriptura, l’inconegut i tu

A Orlando natural no li cal preàmbul perquè, d’entrada, la primera clau de lectura ens arriba a la coberta, amb un títol (al qual caldrà tornar) i amb el nom de la seva autora, Mireia Vidal-Conte: un anomenar que implica la trajectòria poètica reconeguda d’algú que, sense treva, aposta una vegada i altra per la literatura i s’escriu, la mateixa i diversa, a cadascun dels seus llibres a, amb, contra, des de, per, segons, sobre... la tradició literària, pròpia i apropiada (que ja és pròpia). Als paratextos que acompanyen el volum s’hi podrà trobar informacions a propòsit de les seves dades biogràfiques (any i lloc de naixement, formació acadèmica...), el llistat d’obra publicada i els premis rebuts.

Tot això és rellevant, sens dubte, però a la Mireia Vidal-Conte la trobareu a la veu que creua els seus versos, el seu corpus poètic: tocar i deixar-se tocar per la poesia és saber(-la). No hi ha cap altra manera que aquest trànsit.

A més, el segon motiu —i aquest ja particular del poemari que ens ocupa— pel qual Orlando natural no necessita (aquest) pròleg és perquè ell mateix s’ha bastit naturalment d’un pòrtic que ve a ser l’avís, gairebé dantesc, d’ingrés a la infernal benedicció de l’escriptura. En efecte, el llibre s’obre amb quatre poemes numerats en romans que, de fet, en conformen un de sol, i vénen a ser una poètica, en el sentit esmentat més amunt. M’hi entretindré, doncs, perquè atorguen, al meu entendre, un paràmetre de lectura útil per endinsar-nos al poemari. Poder escriure alguna cosa sobre això, com succeïrà moltes vegades amb d’altres versos del volum, esdevé una mena de lletania present a cadascun dels quatre poemes i en trava la relació, la unitat.

Poder escriure alguna cosa sobre això / si això fos cosa si això fos escriure si això fos poder, ens apunta el tercer poema. Constata, així, la dificultat de l’escriptura i ens aboca a la pregunta incontestable: què és això que porta el jo líric a escriure? Això no és, sinó que serà: serà l’Orlando natural un cop l’haguem (re)escrit, perquè llegir és una manera d’escriure i escriure una manera de llegir i, ambdues, com veurem més endavant, maneres de traduir, de transformar(-se). Així, i en una afirmació propera a Marguerite Duras, aprenem d’entrada que l’escriptura és l’inconegut: Si on savait quelque chose de ce qu’on va écrire, avant de le faire, avant d’écrire, on n’écrirait jamais. […] Écrire, c’est tenter de savoir ce qu’on écrirait si l’on écrivait – on ne le sait qu’après – avant, c’est la question la plus dangereuse que l’on peut se poser.”

I què ens en diuen d’aquest territori ignot les primeres quatre temptatives de poder escriure alguna cosa sobre això? Ens aventuren que deu haver-hi un temps i un oblit, un temps dipòsit que –com el pou ferraterià— acumula, guarda, potser invisible, el material que després ha de permetre establir els vincles, els lligams, i possibilita així, al capdavall, la narrativa ficcional del ser o de l’esdevenir.

de fangars i pòsits són fets
els ponts ferrosos dels enllaços (I)

També hi ha el temps de l’oportunitat, durant el qual la memòria serva encara, amb el precís grau d’oblit que ha de propiciar la desfiguració de l’escriptura, l’experiència o la sensació de l’això inconegut: ara que encara no he pogut delmar cap gest (II). Per tant, l’amenaça no rau tant en la desmemòria sinó en la indiferència d’aquells que no gosaran travessar el text i, anant pels marges, el marginaran:

se que de l’arena dels marges
dreceres en feren (II)

Una tercera persona plural que no sóc jo, ni som nosaltres —tu i jo— perquè al quart poema irromp un tu que creuarà tot el poemari. Un tu que és l’altri però no forma part d’aquesta tercera persona del plural. Un tu —qui?— que no té nom o en té més d’un o que fins i tot, en tant que tu de mi, de nosaltres, pot ser un desdoblament del jo poètic, però que —sigui qui sigui— és qui dóna l’excusa a la veu que constitueix Orlando natural:

poder escriure alguna cosa sobre això
si és millor no ser no saber no sé
suposo maons plens de comparativa literària
dubtes sil·làbics com presa de contenció (IV)

D’aquesta manera, i des de bon començament, Orlando natural es debat en la im/possibilitat de dir mitjançant l’escriptura, accepta el repte (poder) inassolible d’establir vincles directes entre les paraules (escriure alguna cosa) i les coses (sobre això), malgrat que sap que les paraules ho desplaçaran tot, fins i tot el sentit últim, però hi ha un tu que ho mereix i potser ho exigeix o simplement ho fa. De tot en sortira el poemari, això, que ja no serà més això sinó l’única manera que això pot ser.


Un trànsit pels límits del llenguatge: intempèries i mapes nous

El poemari, per tant, és la invitació a transitar per un àmbit de transformacions (identitàries) que —a la literatura i per la literatura— s’esdevenen naturalment, com succeeix a la novel·la Orlando, de Virginia Woolf, apareguda l’any 1928. Al costat de la escriptora anglesa, Mireia Vidal-Conte hi convocarà vàries còmplices. Una de les endreces del poemari —“A tots els jo de Virginia Woolf i Christina Rossetti”— assenyala, per tant, la poeta decimonònica, també londinenca... i a Christina Rossetti hi tornarem més endavant. La tercera en concòrdia: la poeta catalana Felícia Fuster. Hi ha un oblit massa vergonyós de l’obra de Fuster i m’és un motiu personal de celebració el diàleg reivindicatiu que en fa Vidal-Conte: una lectura que demostra l’actualitat de la poesia fusteriana, de (entre d’altres coses) la seva concepció-construcció d’una identitat postmetafísica, marcada pel gènere.

 A banda dels versos que tria Vidal-Conte com a clau d’obertura del llibre: “Ara / no em pregunteu quin nom em dic”, afegiria com a leitmotiv de l’Orlando natural un dels versos que Vidal-Conte cita a tall d’epígraf d’un poema: “És sempre carnaval, recordes? / Les disfresses...”. Sortosament, tot just fa uns mesos, Lluïsa Julià (i edicions Proa) ens han fet a mans l’obra completa de Felícia Fuster, un volum magnífic que espero arrabassi d’una vegada l’obra fusteriana del desconeixement i contribueixi al reconeixement que li és degut.

I caldria sumar a aquest llistat de complicitats literàries la també poeta catalana Rosina Ballester. D’ella en cita versos a tall d’epígraf i li dedica un poema. A més, li adreça “El mirall d’Orlando natural” el poema on, de fet, s’emmiralla el llibre sencer (ja que apareix en cursiva al títol) i s’hi descobreix altri. Una composició que significativament ocupa més o menys el centre del recull i en marca una de les possibles inflexions del volum.

La poètica que cus Orlando natural roman darrere el vidre i fa palès que no hi ha reflex sense transformació. Si les paraules no són les coses i escriure la realitat no és possible, la literatura —també la poesia— és ficció (que no vol dir mentida), més aviat figuració i re-presentació. L’escriptura (i la lectura) ens espilla i especula; argenta el cristall a cada línia, a cada temptativa de dir que no és possible dir sinó és amb la repetició que necessàriament són les paraules i que, tanmateix, en tant que repetició creen espai per a la diferència i per a la semblança, en definitiva, confereixen la possibilitat del moviment, de l’esdevenir. La tasca de l’escriptura resideix en provar de dir una cosa amb allò que necessàriament en diu una altra: l’alteritat i la transformació sempre invadiran l’escriptura perquè en són la seva mateixa condició de possibilitat. Sense poder entretenir-m’hi tot el que es mereix, voldria transcriure un dels poemes d’Orlando natural que es constitueix a través d’aquesta tensió i que me’n vull servir per assenyalar algunes particularitats de la veu que sosté el poemari.

no tot és dicible
exactament no és
fotocòpia exacta de complexitat àrdua és difícil

tens!

llenguatge vacu en sentit figurat si no cap altre
tolls emotius arenes movedisses fullaraca
malucs enfonses mans desajustades
crosses paraules mai originals si l’altre llenguatge roman tapiat

tens!

esbossos sensacionals mai solcs reals
et queda reses
ni un sol renec que distorsioni tens

A banda de la referència al llenguatge i a les paraules que ja he esmentat, vull començar subratllant allò que a mi em sembla una gran troballa del poema: la identificació per homofonia i homografia de l’adjectiu tens (tibat, estirat) amb el tens de la segona persona del verb tenir. Qui escriu només té aquesta tensió i el poema ho corporitza, ho encarna, meravellosament. A més, dóna testimoni de com la veu poètica porta al límit la sintaxi i, per tant, amb ella, el procés de significació, mitjançant una sèrie d’operacions. En primer lloc la desaparició dels signes de puntuació i les majúscules, que impossibiliten saber quan comença o acaba una frase o unitat de sentit. En segon lloc l’ús de recursos com els encavalcaments que novament multipliquen les possibilitats de fer sentit i fan difícil l’atribució de funció sintàctica als sintagmes. En aquesta línia, en tercer lloc, sovint es juxtaposen peces lingüístiques sense jerarquia ni subordinació de cas, per la qual cosa és responsabilitat (necessitat?) de qui llegeix articular un sentit a partir del significat desencaixat, aïllat, però alhora en contrast amb els significats circumdants. En són un exemple molt clar els darrers versos del poema.
Cap d’aquests recursos és exclusiu d’aquest text i tots apareixen sovint a Orlando natural. La cohesió o la conformació de significats beuria sobretot de la repetició, motor constitutiu fonamental del llibre, a diversos nivells. Hi trobem repeticions rítmiques i fonètiques (al·literacions com les que conformen el poema que s’inicia amb el vers “tots i cadascun dels únics records meus”), però són molt freqüents els paral·lelismes sintàctics en l’estructuració dels versos i, sobretot, la represa i la tornada de mots o expressions. Per no allargar-me remeto als quatre poemes inicials, que ho mostren abastament.

“Traduir-te cara i carn”: “I am Christina Rossetti”

Aquesta recursivitat no s’atura aquí. Abans de continuar i fer una incursió pels senders de la intertextualitat —o precisament per iniciar-la—, vull referir una anècdota que, al seu torn, recorda Virginia Woolf a l’article que escriu a The Common Reader, en motiu del centenari de Christina Rossetti (1830-1894), el 5 de desembre de 1930 i que intitula “I am Christina Rossetti”. L’elecció del títol per part de Woolf ja és remarcable: tot i que —com veurem— la frase pertany a l’episodi anecdòtic, encapçalar un escrit propi amb aquesta rotunda afirmació marca la clara identificació de Woolf amb la poeta que la precedeix. Un dels jo de Woolf, doncs, és Rossetti.

L’esdeveniment que relata l’autora d’Orlando recull el fet que, durant una festa privada organitzada a casa de Mrs. Virtue Tebbs, sembla ser (perquè no se sap del cert què va passar exactament) la conversa va derivar frívolament en una burla, atac o denigració de la poesia. Si més no, això li deuria semblar a una dona menuda, vestida de negre, que va posar-se dempeus sobtadament, va caminar fins al bell centre de l’habitació, per afirmar amb solemnitat: “I am Christina Rossetti” i, havent pronunciat aquestes paraules a la concurrència, va tornar sobre les seves pròpies passes i va asseure’s novament a la cadira.

A l’admiració de Woolf per Rossetti s’hi suma el reconeixement de Vidal-Conte vers totes dues, que és Orlando natural. Per això, al poemari, com el personatge de Woolf, s’hi concentren si fa o no fa tres segles. L’orlandisme —per dir-ho així— ve lligat a l’herència d’una genealogia que es transforma però perviu o, millor, perviu transformant-se; una genealogia de dones ecriptores (Rossetti, Woolf, Fuster, Ballester, Vidal-Conte... i d’altres) que en un moment o d’altre han hagut de posar-se dempeus i dir qui eren i què feien (cadascuna a la seva manera). Els noms varien però el desig és el mateix: escriure.

En un poema del recull, d’emblemàtic títol woolfià, i amb to irònic (com de fet té l’assaig de 1929) la veu poètica s’hi refereix així (cal veure el canvi de grafia d’aire decimonònic Ballesté per Ballester i l’estirabot final):

A room of one’s own

la cambra de la senyora ballesté

per aquest espai la poeta agafarà

camèlies de juny de la bogeria insana

no la treuen de casa ni en fan burla no és clar

escriure al dinou era una bestiesa senyora

si fa o no fa el mateix que al vint-i-u gràcies

I és que a la cambra del segle xxi, de casa de la poeta balear de Les Borges del Camp, més concretament a la cuina i envoltada de gates “divines” (i tal vegada una mica muses), Mireia Vidal-Conte i Rosina Ballester van dedicar-se a traduir Christina Rossetti. Al poemari això hi surt explícitament al títol “Traduint Christina Rosetti” i, implícitament, a diversos indrets textuals:

vaig dir el camí de redempció és possible

vaig trepitjar riera i oliveres

vaig seure la cadira de la traducció

vaig fullejar el diccionari del teu pare i comprendre la divinitat animal

vaig sospitar que els sostres enfonsats podien suportar un nou
moviment internacional

vaig convertir la reencarnació de Christina Rossetti

Tanmateix, a Orlando natural, l’operació de traduir depassa l’acció d’estar vessant Rossetti a una altra llengua i abraça, sencera, la tasca poètica de Vidal-Conte. El poemari pot llegir-se com un procés de traduir l’altri (i traduir-se a l’altri), un —literalment— fer-se passar, transportar, a través de l’escriptura, que és sempre intertextualment, com a mosaic de cites (Kristeva, dixit).

Així, per exemple, d’una banda trobem els intertextos literaris d’entre els quals, a més dels esmentats, hi podríem reconèixer des de poetes anglòfons decimonònics (com el tread softly, de W.B. Yeats, a “Fins on vulguis trepitjar”), fins a poetes catalanes joves (com les poètiques del cos, del poemari homònim de Mireia Calafell), passant per obres literàries fonamentals a la poesia catalana contemporània, com Màrius Sampere o Gabriel Ferrater (per citar dos noms que em sembla poden rastrejar-se).

Per una altra banda, Orlando natural conté un notable diàleg amb la música, a través de poemes que s’escriuen musicalment (com “Partitura”) o deutes amb cançons. Explícitament, el text n’assenyala alguns. L’uruguaià Martín Buscaglia li presta un vers, i el tema de Robbie Williams, “Love Supreme”, s’incorpora a un poema de diverses maneres: amb l’epígraf revelador, però també traduint-ne versos. Hi ha una referència implícita que cobrarà protagonisme en la repetició constant de és difícil, que remet a la cançó “Dos locos”, de Cómplices.

Dos locos andan sueltos
Dos locos andan sueltos
Dos locos andan sueltos
Es difícil hablar con un loco

A Orlando natural es reescriurà, des de les citades camèlies de juny de la bogeria insana, en femení plural:

dos locas andan sueltas

dos locas andan sueltas

escriben como locas es difícil

dicen

que persiguen un poema

como si hubieran perdido

como dos locas andan sueltas

dos locas andan sueltas

el rastro de la única hija


andan sueltas

dos locas andan sueltas

poeman como locas es difícil

dicen

en el límite ficticio

del borde ese mismo del poema

[…]

És difícil. La constatació reapareixerà contundent i constant, especialment a la part central del poemari, i l’esquitxarà incessant fins al final. Després s’hi sumarà el cansament i la veu callarà. Si alguna cosa creua Orlando natural  és l’encarament ineludible de la dificultat —impossibilitat?— de l’escriptura o de la vida, quan ja s’han fet indestriables, en tant que totes dues demanen —exigeixen?... imposen?— el trànsit, la transformació, la hibridesa, ja que ben al fons —com escrivia Ferrater— el cos recorda. D’aquí potser la naturalitat del títol, com un senyal de quan l’escriptura té lloc indefugiblement malgrat la seva impossibilitat i s’esdevé com la vida mateixa, passa per un cos, naturalment.

Meri Torras