Foto realitzada per Quim Curbet

Foto realitzada per Quim Curbet

divendres, 11 de febrer de 2011

Presentació d' Orlando natural, per Màrius Sampere (Horiginal, 15 de desembre 2010)

Dues coses: Primera, llegir l' Orlando natural i quedar-hi atrapat una bona estona. Segona: capbussar-me en el pròleg de la Meri Torras per decidir qui té raó. Si ella o jo o l'altre, és a dir, retirar del foc, on es cou i espetega l' Orlando natural i deixar-lo reposar perquè es faci més saborós.
En aquesta pausa -necessària per tal de respirar una mica i esperar que es dissipi la boira matutina-, m'apresso a dir que el Pròleg, extens i precís, ja ho explica tot, el com, el qui i el perquè i, per tant, no em deixa res per a mi, res que jo pugui dir que sigui nou.
I és que, d'un banda, la poesia de la Mireia, concretament aquests poemes de l'Orlando, omplen tota la superfície visible, l'omplen de gotes d'oli que s'escamparan irremisiblement i, de l'altra banda, el pròleg es prodiga en consideracions, laterals o ben centrals, que també engrandeixen el text comú.
Per dir-ho d'una altra manera, aquest foc creuat entre l'autora i la prologuista, entre l'obra i el comentari, em situa en un punt tan vulnerable que més em vandria emmudir o elevar una pregària de contricció.
Això no obstant, regirant pels plecs, veig que em queda una escletxa per dir-hi la meva sense incórrer en reiteracions. Jo no entro en detalls, no considero el poemari anatòmicament. Vull veure'l anímicament, globalment, com un tot que se'm posa al davant i em desafia. I veure'l com el rastre que deix, per l'emoció que produeix i, doncs, per la totalitat que abraça...
Bandejant l'anàlisi i l'anècdota, crec que ens trobem davant d'un llibre introductori, d'una gran entrada, d'un horitzó que se'ns obre als ulls. I també com una invitació al desert, a un desert ple de paranys, en el benentès que no són obstacles malignes, sinó bondats; diria que éssers vius, bestioles enamorades del caminant impúdic.
El qui s'endinsa, per tant, cal que es despulli prèviament, que renunciï a tota vestimenta, que es tregui la faixa i les polaines. Nu, absolutament vulnerable, s'enfrontarà a la destrucció del món conegut per habitar dins una bombolla tensa, a punt d'esclatar, dins una esfera plena d'arestes. La Mireia Vidal-Conte, la dona gargot, com s'anomena ella és, per això, lacònicament suggerent i escriu en clau de no-convencionalisme, de no sintaxi, de no-pacte, de no cap concessió.
Pert tot això, qui hagi llegit Orlando natural i no s'hagi adonat que acaba de visitar un indret inexplorat i, per tant, reblert de riqueses, és que ha de tornar a llegir: ha de tornar-hi i tornar-hi fins que els versos, agulles de platí, li produexin la màxima excitació.

Màrius Sampere. Barcelona, 15 de desembre del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada