Foto by Maribel Martínez Martínez

Foto by Maribel Martínez Martínez
Foto by Maribel Martínez Martínez

dimarts, 12 d’abril del 2011

Crítica d'Ignasi Franch a EL TRIANGLE, número 1011, 11 d'ABRIL.

"El cinquè poemari de Mireia Vidal-Conte combina la definició d'una veu pròpia amb la immersió simbiòtica d'aquesta en les paraules de Virginia Woolf o Christina Rossetti. L'autora poetitza experiències biogràfiques alhora que reflexiona sobre les relacions possibles (de complementarietat, d'exclusió) entre la vida i l'escriptura, emprant imatges que agermanen ambdós mons (com ara el llenguatge dels cossos o les paraules escrites sobre la pell). Vidal-Conte s'expressa amb un llenguatge apassionat, fragmentari, esculpit amb intensitat (i, en algunes ocasions, amb humor), on sovint l'elaboració sintàctica deixa pas a les connexions d'interpretació més o menys lliure entre paraules. Hi dominen les composicions breus en un conjunt ple de recurrències i de referències, que sembla reivindicar la passió en l'amor ("que pot fer mal") i en la creació. Ignasi Franch.

dilluns, 11 d’abril del 2011

ORLANDITZAR, de Jaume C. Pons Alorda

Va vestida d’ossos i cartílags. Va vestida amb les profunditats del temps cobrint-li la pell i la xulla. Els cabells com criden desesperats de furor, terror i tendresa. La puc imaginar corrent entre laberints, amb un penis mastodòntic o una vulva elemental. Pangea. L’ésser còsmic místic grandiloqüent que, des del seu interior, fa que tot vibri, tremoli i reverberi a través dels paranys de la cronologia. I Sobreviu: Supraviu: SOBREEXISTEIX! D’aquesta manera, amb una potència extraordinària, aquest poema fet ésser (i viceversa) es confon amb els abismes, que són sempre trampes lingüístiques. Orlando és la gran transgressora, l’eterna, l’essencial, la immortal, la baula sofisticada, i tu, Mireia, has creat un huracà, una explosió de matrius motrius i significances. La torxa segueix il•luminant i ens ofereixes, doncs, el seguiment d’aquest testimoni imprescindible, entre veus d’altri d’altres, com ecos dins la immensitat (de Christina Woolf Virgina Rossetti, nuclis primordials, magmàtics, volcànics, vessadores espectaculars… Fins al/la poeta que tot just ara està naixent entre crits i anhels d’absolut). I ho fas humilment, com quan Blake va saber que l’infinit rau dins un gra de sorra: el teu desert poètic ens inunda de meravella a través de tots aquests versos. Has creat, doncs, o t’ha(n) creat versus has sigut creada? Fins a quin punt tu has anat a Orlando o Orlando t’ha encarnat? D’encarnació, de necessitat, de cadena humana, de columna espinal espiritual és del que parles, el que vius, el que transmets a través d’aquests poemes fortíssims. Naturalment Orlando, of course!, no pot ser cap altr@. El teu poemari és poderós, fantàstic, diferent, intel•ligent, fresc, vital, rítmic, melodiós, (in)harmònic, salvatge, brutal, inclement, autèntic, bategant… És una alenada vital total existencial. Refresques i emociones amb cada vers, que és com si hagués nascut per fecundar la teva boca amb sonoritat, auguri i tempesta. I, en tots els llenguatges de la passió, s’infanta: UN VERS SUPREM, UNA FORÇA SUPERIOR, TROBALLA MIL•LENÀRIA, PROFUNDITAT I TRIOMF. This (y)our Orlando és tot això i més. Gràcies per orlanditzar-me a mi també. Alas!

dilluns, 4 d’abril del 2011